Hi ha una idea que fa la volta entre xarxes, grups de WhatsApp i parcs infantils: que la criança respectuosa és deixar que les criatures facin el que vulguin. Que si vol sortir en banyador a 5ºC, endavant. Que si vol menjar només galetes durant tres dies seguits, també. I que dir “no” o posar una norma és autoritari.
Però no. Respectar no vol dir permetre-ho tot. Vol dir acompanyar, contenir i sostenir. I també dir “fins aquí”.
Respectar és veure l’infant… però també sostenir-lo
Respectar és veure el teu fill com una persona sencera, amb emocions, opinions i necessitats reals, encara que sigui molt petit. Vol dir escoltar-lo, validar el que sent, parlar-li amb calma i mirar de comprendre què hi ha darrere del seu comportament.
Però no vol dir que ho hagi de fer tot a la seva manera. Perquè si només el deixem fer, sense posar-hi cap límit, no l’estem respectant: l’estem deixant sol amb emocions que no pot gestionar.
Per exemple: Entenem que no vulgui anar cap a casa perquè s’ho està passant bé molt bé al parc. Però això no vol dir que deixem que s’estigui al parc fins que ell o ella ho considerin.
Dir que no també és estimar.
Els límits donen seguretat
Quan posem un límit, estem dient: “Això no ho pots fer, però estic aquí per acompanyar-te”. I això, malgrat les protestes i les llàgrimes, els dóna una sensació de seguretat molt profunda.
Els infants necessiten saber que hi ha algú adult que sosté l’espai, que sap cap on anem i que vetlla perquè tot funcioni. És igual que tinguin dos anys o cinc: necessiten saber que no tenen tot el poder. Perquè, quan el tenen, s’espanten. I aleshores, apareixen les rebequeries, la desregulació i els conflictes constants.
Un infant sense límits és com un vaixell sense timó. Va a la deriva. I no hi ha res que faci sentir menys segur a una criatura que tenir la sensació que el món gira sense estructura.
No cal cridar, però sí cal sostenir
Criar amb respecte no vol dir ser permissives. Vol dir estar presents, ser fermes i amoroses alhora. Vol dir mantenir-nos en calma (en la mesura del possible!) quan ells perden el control. Ser el seu refugi, no la seva por.
Però també vol: mantenir una norma, tot i que no els agradi, dir “no” quan cal, dir “entenc que vulguis això, però no ho podem fer”. Encara que plorin. Encara que s’enfadin. Encara que triguin a acceptar-ho.
Perquè criar amb respecte no vol dir que tot els hi agradi.
I nosaltres? També som persones
Un altre punt important: la criança respectuosa també ha de ser respectuosa amb tu.
Amb el teu límit. Amb la teva paciència. Amb el teu cansament. Dir “no puc més”, “ara necessito respirar”, “això no ho toleraré” també és cuidar. També és tenir cura de tu i tenir cura de la teva criatura.
No ets una màquina zen. Ets una persona real, que estima, que s’esforça i que (potser) ha dormit quatre hores.
En resum
Respectar no és cedir. És veure, escoltar, comprendre… i acompanyar. És posar límits amb amor. És mantenir-te present quan tot trontolla. És confiar que cada “no” ferm i amorós és una llavor de seguretat i confiança per al seu futur.
I sí, potser hi haurà plors, cares llargues i escenes en públic. Però també hi haurà aprenentatge. I molta més pau a llarg termini.
Perquè, encara que no ho diguin amb paraules, els nostres infants ens estan demanant això: “No em deixis sol/a davant el món”
I això, amiga meva, si que és criança respectuosa de veritat.
