Treballar a l’etapa 0-3 és viure en una contradicció constant.
D’una banda, sabem que som el primer esglaó de tot el sistema educatiu. El lloc on comença el vincle amb l’escola, on els infants fan les primeres descobertes, on aprenen a confiar en altres adults, a relacionar-se, a explorar el món. On passen tantes primeres vegades.
I de l’altra, continuem sent “la guarderia”.
Existeix aquesta idea, molt arrelada, que nosaltres estem aquí perquè la conciliació en aquest país és nefasta. Les famílies necessiten un lloc on deixar les criatures mentre treballen i, per tant, algú que se’n faci càrrec.
I sí, això també és una part de la realitat. Però reduir l’etapa 0-3 a això és no entendre absolutament res del que passa dins d’una escola bressol.
No només canviem bolquers.
Som els braços que sostenen quan hi ha un neguit . Som els ulls que observen amb atenció a cada infant. Som les que ens formem per poder estar a l’alçada de la diversitat que ens trobem a les aules.
Som la falda que acull quan el món es fa massa gran de cop. Som les que posem la primera alarma quan alguna cosa creiem que no va bé.
Som també la ment que pensa propostes adequades per cada etapa madurativa, qui observa, qui acompanya, qui adapta els espais perquè siguin segurs, estimulants i respectuosos amb el moment de cada criatura..
Som qui escolta les famílies quan tenen dubtes, quan estan cansades, quan no saben si allò que passa és normal. Qui les guía, qui les tranquil·litza, qui també les abraça.
Ens hi deixem la pell. Literalment.
I malgrat tot això, continuem sent una etapa invisibilitzada. Poc valorada socialment, amb sous baixos, amb condicions sovint precàries i amb una sensació constant que ningú està lluitant realment per nosaltres.
Som les primeres, però a la vegada som les últimes.
Això sí: se’ns necessita.
Perquè malauradament sense nosaltres moltes famílies no podrien anar a treballar. Per això tenim horaris infumables, treballem fins l´últim dia de juliol (perquè fa molta calor per tothom menys per nosaltres) Per això moltes reivindicacions es fan en dissabte, perquè protestar entre setmana “molestaria massa”.
Existeix l’opció d’escola bressol pública, sí. Però no és suficient.
L’I2 gratuït s’ha presentat com si fos la gran solució, però la realitat és que la xarxa pública no té prou places per cobrir tota la demanda que hi ha. I aquí és on entra la privada.
Sort en tenim de la privada. Però la privada encara està més abandonada.
No rep pràcticament cap ajuda de l’administració. Moltes escoles sobrevivim gràcies a les famílies. Ens queixem de les ràtios, i amb tota la raó del món, però també sabem que moltes escoles privades no poden mantenir-se amb ràtios més baixes si no hi ha un suport real darrere.
I aquí és on cal un canvi de paradigma.
Cal començar a entendre que l’etapa 0-3 també és educació. Que nosaltres també som docents. Que el que passa dins d’una aula de bressol té un impacte enorme en el desenvolupament dels infants.
Convidem a l’administració, als responsables polítics i a qualsevol persona que encara pensi que som una guarderia a passar un dia amb nosaltres.
Només un dia.
Que vinguin a veure com es construeixen els vincles, com es gestionen les emocions, com s’acompanyen els primers passos, les primeres paraules, les primeres descobertes.
Que vinguin a veure tot allò que no surt a les fotos i tot allò que no s’explica.
Potser així entendran que no només canviem bolquers i cantem el “sol solet”. I potser, algun dia, deixarem d’escoltar aquella paraula que encara pesa tant: guarderia.
Perquè mentre aquest concepte continuï viu en el nostre vocabulari, serà difícil que la societat entengui que l’escola bressol no és un lloc on “deixar les criatures”.
És el lloc on tot comença.
