Si tens criatures petites segur que has viscut aquesta escena més d’una vegada.
Dius que és hora de marxar del parc. O que és hora d’apagar la tv. O que no comprareu aquelles galetes al supermercat. I en qüestió de segons tot esclata.
Plors. Crits. Negociacions desesperades. Un cos petit a terra que sembla haver perdut el nord.
I tu allà, amb el cor accelerat, pensant si potser no val la pena tanta batalla. Si potser avui podries fer una excepció. Si potser és massa.
La majoria de mares sabem que els límits són necessaris. No és aquí on acostuma a estar el problema. Sabem que els infants necessiten una estructura, unes normes, uns adults que marquin el camí. La teoría ens la sabem tota.
El que ens costa de veritat és el moment en què aquests límits no són acceptats, perquè això remou i ens crea molt malestar.
Ens incomoda el plor, la mirada dels altres quan la rebequeria passa en públic. Ens incomoda sentir-nos la “dolenta” de la pel·lícula. I sovint també ens remou la culpa.
Sovint ens pensem que una bona mare és aquella que ho resol tot ràpid, que calma, que evita el conflicte, que fa que tot flueixi. Però els límits, per definició, generen frustració. I la frustració en els infants acostuma a sortir en forma de plor, ràbia o oposició.
Això no vol dir que estiguem fent-ho malament, si no que vol dir que el límit està funcionant.
Els infants petits no estan preparats per entendre sempre el perquè de les coses. El seu cervell encara s’està desenvolupant i, quan alguna cosa no passa com volen, reaccionen amb intensitat. És normal. Forma part del seu procés de creixement i no és res personal contra nosaltres.
Per això posar límits amb amor no consisteix a evitar que s’enfadin. Consisteix a poder sostenir aquest enfado sense retirar el límit.
Dir: “Entenc que estàs enfadat”.
“Sé que t’agradaria quedar-te més estona”.
“És difícil quan una cosa que vols no passa”.
I alhora mantenir el que hem decidit.
El problema és que fer això quan estàs tranquil·la és relativament fàcil d’imaginar. Però fer-ho quan són les set del vespre, estàs cansada, tens el sopar a mig fer i la criatura està cridant com si el món s’acabés… ja és una altra història.
És en aquests moments quan moltes mares dubtem. Quan acabem cedint. O quan ens surt un crit que no volíem.
No perquè siguem males mares. Sinó perquè ningú ens ha ensenyat com sostenir aquests moments.
Sostenir un límit no és només dir “no”. És poder mantenir-te present davant de la tempesta emocional del teu fill o filla sense entrar en una lluita de poder, sense perdre els nervis i sense sentir que estàs fent alguna cosa malament.
I això no és fàcil.
De fet, és una de les coses que més costa en la criança.
La bona notícia és que es pot aprendre. Entendre què passa pel cap dels infants en aquests moments, saber com reaccionar, com mantenir la calma i com sostenir els límits amb seguretat canvia moltíssim la manera de viure aquestes situacions.
Per això aquest dissabte 14 de març a les 10h farem una xerrada online sobre com posar i sostenir límits amb amor. Parlarem de per què ens costa tant mantenir-los, què passa en el cervell dels infants quan reaccionen així i, sobretot, de quines eines ens poden ajudar en el dia a dia. Exemples pràctics i reals per dur a terme des del primer moment.
Perquè els límits no van de ser més dures. Van de ser un adult segur i coherent per als nostres infants, fins i tot quan a ells no els agrada el que toca.
Si aquest tema et ressona, aquest taller és per a tu. 💛
