Hi ha dies que tot flueix.
Anticipes, expliques, comptes fins a tres, negocies una mica… i els teus fills col·laboren. I penses: ostres, potser això de la criança conscient sí que funciona.
I després hi ha dies… com aquest dissabte passat al matí.
Dia d’aquells preciosos. Parc ple de famílies, sol, ambient de cap de setmana.
Jo sola amb els dos: el gran de 4 anys, el petit de gairebé 3… i jo embarassada de 7 mesos.
Normalment, l’anticipació és una gran eina que amb els meus fills em funciona molt bé. Allò de: “ens tirem 4 vegades pel tobogan i marxem” Acostuma fer el seu efecte i no tinc gaires pollastres, la veritat.
Però aquell dia no, no va funcionar gens.
Suposo que jo també estic més cansada. Tot em pesa i la paciència… també es nota quan baixa. El to de veu, la manera de dir les coses… tot.
La qüestió és que portàvem una estoneta al parc quan el gran em diu:
— Mama, tinc caca.
I amb aquelles dues paraules… ja sabíem que s’havia acabat el parc.
Opcions: bar o casa (per sort vivim a prop). Però havíem de marxar sí o sí. No hi havia marge.
M’acosto al petit:
— Carinyo, tira’t una vegada més pel tobogan i marxem.
Parc a rebossar. I ell, atrinxerat a dalt del tobogan, em diu que no pensa marxar.
I al mateix temps, el gran agafant-me la mà:
— Mama, anem cap a casa, que no puc aguantar més.
I jo allà, notant com se m’acceleraven les pulsacions perquè no li veia sortida clara a la situació.
M’acosto al petit, li explico la gravetat del moment… i em diu, tan tranquil:
— Vale, jo m’espero al parc i després veniu.
No. No és una opció.
— Has de venir amb nosaltres, i després a la tarda tornarem.
— No.
En un intent desesperat, agafo el gran i començo a caminar cap a casa pensant: ara sí, ara vindrà corrents darrere nostre.
Spoiler: no.
Es va quedar al parc, tirant-se pel tobogan com si no ens conegués de res i aquella situació no anava amb ell. I la cosa començava a ser urgent. Molt urgent.
No tenia temps per negociar més. Ni per convèncer. Ell ja havia deixat clar el seu posicionament.
Així que vaig tornar, em vaig acostar i, tan calmada com vaig poder, li vaig dir:
— Ara la mama t’agafarà i et posarà al cotxet. Potser no t’agrada, però hem d’anar cap a casa.
I sí.
Amb una panxa d’“a punt de parir”, vaig agafar el meu fill de 15 kg i el vaig col·locar al cotxet mentre sostenia una enrabiada de les que fan història: crits, patades, cos rígid…
I jo allà, intentant cordar-lo com podia i pensant: Qui em mana a mi anar al parc sola amb els dos
El que em va ensenyar aquell dia
Aquell dia em va deixar molts aprenentatges.
Que quan jo no estic bé, els meus fills m’ho fan veure.
Que hi ha rebequeries que no es poden evitar. I no passa res. Simplement cal sostenir i ja està.
Que la criança respectuosa no vol dir que tot sigui negociable ni que l’infant s’ensurti amb la seva.
Vol dir avisar amb respecte.
I si no hi ha resposta… actuar com a adulta.
I això no em fa mala mare.
També em va recordar que, a partir dels 2 anys, els infants comencen a fer servir les seves eines per fer-se valer. Per dir “jo també sóc aquí”. Per expressar el que senten.
I encara que a nosaltres ens vingui fatal en aquell moment… és senyal d’un infant sa que està creixent.
I sí, quan tot això passa amb el parc ple de gent, és normal sentir vergonya. Pensar que ho estàs fent malament, però a aquestes alçades de la pel·lícula, a mi ja m’és bastant igual.
Això sí, aquell dia hauria agraït moltíssim una mirada de complicitat. D’aquelles que diuen: “tranquil·la, totes passem per aquí”
O algú que m’aguantés el cotxet mentre intentava cordar al nen, també t’ho dic.
Perquè les rebequeries… formen part del camí
Les rebequeries no són el problema, són part del procés.
El que passa és que ningú ens explica com sostenir-les quan passen de veritat. Quan estàs cansada, quan tens pressa, quan no pots més.
I aquí és on necessitem eines. I tribu. I sentir que no estem soles.
Per això vaig crear l’ebook “SOS rebequeries”.
Amb situacions reals (molt reals), com aquesta.
Amb idees pràctiques per al dia a dia.
I amb recursos per ajudar-te a entendre què està passant… i com acompanyar-ho sense perdre’t tu pel camí.
💛 I durant tot el mes d’abril el tens amb descompte.
Perquè les rebequeries comencen als dos anys (o abans) i no desapareixen als tres anys, amiga. Arriben per quedar-se. Però quan entens que hi ha darrere, tot es viu molt diferent.
Però quan entens el que hi ha darrere… tot es viu molt diferent.
