S’acosta el 8 de març i no podem deixar de parlar i reflexionar sobre el tema.
Hi ha una frase que sovint es diu aquests dies: “Eduquem en igualtat”.
Però potser hauríem de ser més precises.
Perquè mentre no hi hagi feminisme, no hi haurà igualtat real.
I això no és una consigna buida. És una responsabilitat. Una que comença molt abans del que pensem. Comença quan els nostres fills i filles encara porten bolquer. Quan aprenen a parlar. Quan observen. Quan imiten. Quan absorbeixen el món que els oferim.
La revolució no comença a l’adolescència. Comença a la primera infància.
El que aprenen sense que ens n’adonem
Els infants de 0 a 5 anys estan construint la seva mirada sobre el món.
Aprenen què és “de nen” i què és “de nena”.
Qui ocupa espai i qui el cedeix.
I no ho aprenen només del que els diem, ho aprenen, sobretot, del que veuen.
Si a casa la mare carrega amb la major part de la logística invisible.
Si el pare “ajuda” en lloc de corresponsabilitzar-se.
Si les nenes reben elogis per ser maques i els nens per ser valents.
Ells i elles prenen nota.
Educar en feminisme no és fer grans discursos.
És revisar-nos.
El poder de les paraules
A l’escola (i a casa) les paraules construeixen realitat.
No és el mateix dir “nens” que dir “nens i nenes”.
No és el mateix dir “pares” que dir “famílies”.
No és el mateix parlar de “companys” que de “companys i companyes”.
Quan anomenem, fem visibles.
Quan invisibilitzem, perpetuem.
Pot semblar un detall petit, però els detalls creen cultura. I la cultura crea mentalitats.
Les escoles tenim una responsabilitat enorme aquí. La pedagogia de la igualtat no pot quedar relegada a una setmana temàtica al març. Ha de ser transversal. Quotidiana. Coherent.
Però les famílies també.
Perquè el llenguatge que utilitzem davant d’ells i elles serà el llenguatge amb què aprendran a mirar el món.
El nostre exemple: el currículum ocult
Podem comprar contes coeducatius.
Podem tenir nines i cotxes barrejats.
Podem parlar d’igualtat.
Però si després:
– Som nosaltres qui sempre demanem reducció de jornada.
– Som nosaltres qui renunciem.
– Som nosaltres qui recordem les vacunes, les reunions, els aniversaris, la roba que ja no els va bé.
Això també ho veuen.
I no es tracta de sentir culpa.
Es tracta de prendre consciència.
Els infants no fan el que els diem.
Fan el que ens veuen fer.
Si volem nens que respectin, hem de mostrar respecte.
Si volem nenes que ocupin espai, hem de permetre’ns ocupar-lo nosaltres.
Si volem relacions sanes, han de veure corresponsabilitat real a casa.
Educar nens feministes també és urgent
Quan parlem de feminisme no estem parlant només de protegir les nenes.
Estem parlant d’alliberar també els nens.
Alliberar-los del mandat de la duresa i el patriarcat.
De no plorar.
De ser forts sempre.
De no mostrar vulnerabilitat.
Educar nens feministes és permetre’ls sentir. És validar les seves emocions. És ensenyar-los que cuidar no els fa menys homes. Que el respecte no és opcional. Que el “no” és un límit sagrat.
Educar nenes feministes és dir-los que la seva veu importa. Que poden ser tot el que vulguin ser. Que el seu cos és seu. Que no han de complaure per ser estimades.
No és perfecte. És valent.
Educar en feminisme no vol dir fer-ho perfecte.
Vol dir revisar comentaris i aturar acudits.
Preguntar-nos per què ens incomoda que el nostre fill vulgui pintar-se les ungles o per què per carnestoltes elles no poden anar de super herois i ells de Frozen.
Vol dir potser incomodar-nos una mica.
Perquè el canvi sempre incomoda abans d’alliberar.
Aquesta setmana… i totes
El Dia de la Dona no és només una celebració.
És un recordatori.
Un recordatori que moltes dones abans que nosaltres van lluitar perquè avui puguem votar, estudiar, decidir, treballar.
I ara ens toca a nosaltres una altra lluita: la de l’educació.
La que es fa a les aules.
La que es fa a casa.
La que es fa amb les paraules.
La que es fa amb l’exemple.
La que es fa quan repartim de veritat la càrrega mental.
La que es fa quan ens permetem tenir espai propi sense culpa.
La que es fa quan criem fills i filles lliures.
Perquè fins que no hi hagi feminisme, no hi haurà igualtat real.
I la revolució més poderosa no comença als carrers.
Comença als menjadors de casa.
Als patis de les escoles.
Als braços que sostenen.
I potser no canviarem el món d’un dia per l’altre.
Però sí que podem canviar el món que habiten els nostres fills i filles.
I això, mamis, ja és immens. 💜
