Fa uns dies escoltava un podcast on entrevistaven a Samantha Villar i parlaven de les declaracions que va fer fa uns deu anys. En aquell moment va dir una frase que va sacsejar moltes consciències: que la maternitat no necessàriament et realitza com a persona, que és molt més dura del que havia imaginat i que hi ha moments en què penses: “On m’he fotut?”
Aquelles paraules van portar cua. Molta cua.
Van tocar ferides. Van incomodar. Van molestar.
Però també van fer una cosa molt important: van fer que moltes mares se sentissin menys soles.
I deixem una cosa clara des del principi: sentir-te superada, esgotada o desbordada no vol dir que no estimis els teus fills. La majoria, pels nostres fills, donaríem la vida. Som capaces de sacrificar-ho tot. Els adorem amb una intensitat que només qui ho viu pot entendre.
I, alhora, la maternitat és dura. Molt dura en alguns moments.
Estimar-ho tot… i no gaudir-ho sempre
Cada etapa té els seus reptes.
El nadó que no dorm.
La criatura que entra en fase “no” permanent.
Les “rabietes” al supermercat.
Les nits eternes.
La paciència que s’esgota a les 19:00h quan encara queda el bany i el sopar.
No sempre tenim la serenor que voldríem.
No sempre responem com als llibres.
No sempre ens sentim en pau.
I això també és maternitat.
I si el problema no fóssim nosaltres?
Crec sincerament que aquesta sensació que la maternitat ens supera no ve només dels infants. Ve, en gran part, del context en què maternem.
Vivim en una societat que no ens ho posa fàcil.
Conciliar és, per a moltes, una missió gairebé impossible.
Se’ns exigeix ser bones mares, bones professionals, bones parelles, bones amigues, estar en forma, tenir la casa mínimament decent i, si pot ser, amb somriure inclòs.
Això sí que sobrepassa.
Potser si poguéssim maternar en unes altres condicions, la sensació seria diferent.
Potser si no haguéssim de fer malabars constants entre horaris, càrrega mental i culpabilitat.
Potser si l’ajuda professional en moments clau —assessoria de lactància, de son, d’acompanyament en la criança— fos realment accessible i no un luxe.
Potser si tinguéssim més tribu, més espais on trobar-nos amb altres mares i poder dir en veu alta “estic esgotada” sense sentir-nos jutjades.
Potser si a casa la càrrega mental es repartís segons les necessitats reals de la família.
Potser si poguéssim tenir un espai individual, sense culpa, sense haver de justificar-nos.
Potser cridaríem menys.
Potser ens sentiríem més lleugeres.
Potser la maternitat no ens semblaria tan desbordant.
Llavors… està sobrevalorada?
Potser el que està sobrevalorat és el relat idealitzat.
Aquest discurs que diu que la maternitat et completa, t’omple, et transforma i et fa millor persona constantment. Que tot és instintiu. Que tot surt sol. Que si t’organitzes bé, arribes a tot.
La maternitat és transformadora, sí.
Però també és contradictòria.
Intensa.
Desgastant.
Immensa i petita alhora.
I es pot estimar profundament els fills i, alhora, pensar algun dia: “Això és molt més del que imaginava”.
Què podem fer?
No tinc la vareta màgica ni la resposta perfecte.
Però sí que sé algunes coses:
– Trobar-te amb altres mares que se senten igual ajuda a fer la motxilla més lleugera.
– Demanar ajuda no és debilitat. És responsabilitat emocional.
– Expressar com et sents és cuidar-te per poder cuidar.
– I agafar-s’ho amb una mica de filosofia i humor salva moltes tardes.
Perquè, com diuen les que ja han passat per aquí:
infants petits, problemes petits; infants grans, problemes grans.
I potser no es tracta de si la maternitat està sobrevalorada o no.
Potser es tracta de començar a explicar-la tal com és: real, imperfecta, intensa… i profundament humana.
I t’ho dic jo, que tot i que la maternitat també sobre passa i em satura en molts moments, em trobo esperant el tercer fill 🙂
