T’ha passat mai que has anat a l’Ikea amb la teva parella i heu acabat discutint per una estanteria, sense posar-vos d’acord i pensant que potser això d’anar-hi junts no ha estat tan bona idea? Doncs la maternitat (i la paternitat) és una mica això… però amb menys llum ambient i molta més son.
Hi entres amb il·lusió, un projecte entre mans i ganes de fer-ho bé. Et mires la teva parella i penses: «Això ho muntarem junts, som un equip!» Però al cap d’uns mesos et trobes discutint per si el nen pot menjar galetes abans de sopar, i sense saber ben bé on va quedar aquell pla tan maco que teníeu.
Quan esperes una criatura, les energies i les atencions es focalitzen a tenir-ho tot a punt, en les classes de preparació al part, en si faras lactancia materna exclusiva, en com gestionar les visites i en aquelles coses de “ nosaltres intentarem que la vida no ens canviï gaire”. Rares vegades ens plantegem que alguna cosa pugui trontollar en la parella.
Però arriba un moment, en què la realitat potser no és com te l’havies imaginat i resulta que tens una criatura que només es calma amb tu, que es desperta amb el so d’una una mosca, que plora perquè vol la tassa blava i es nega a posar-se els mitjons. I tu, que només volies esmorzar en silenci, et trobes debatent amb la teva parella sobre si ha estat bé dir-li “això no es fa” o si calia primer validar-li l’emoció.
Spoiler: la criança posa la parella a prova. I molt.
Sí, criar sacseja la relació. Molt. I no perquè no us estimeu, sinó perquè sou dos persones adultes cansades, desbordades i (a vegades) amb visions diferents de com fer les coses.
I aquestes diferències que abans eren simpàtiques («ets més flexible que jo», «tu ets més estructurat/da») ara poden convertir-se en fonts de tensió. El dia a dia et posa a prova: com reacciones davant una rebequeria? Permets un caprici o et mostres fermesa davant de la demanda? Qui pensa, compra i cuina el sopar avui? Qui prepara la bossa de piscina? I qui es desperta a cambiar el bolquer a mitjanit?
Però no sou enemics. Sou un equip.
Pot semblar una obvietat, però enmig del caos, cal recordar-ho: sou dos criant junts, no dos lluitant l’un contra l’altre.I com a l’Ikea, el moble es munta millor si ningú llença la clau Allen per la finestra.
Fer equip no vol dir estar sempre d’acord, sinó respectar les diferències i aconseguir punts de trobada. Parlar abans (si es pot), reparar després (si cal), i sobretot, no perdre de vista que l’altre no és el problema: el desafiament és la situació.
El que ajuda, i molt
- Tornar a mirar-vos amb complicitat. Que sí, que potser fa dies que no teniu un moment a soles. Però una mirada d’“estem en això junts” pot salvar un dia sencer.
- Guardar-vos l’esquena. Si un posa el límit, l’altre no el desfà. Primer es fa pinya, i després (quan no hi ha orelles petites) es parla. Si, no et saltis la part més important: parlar-ho. Fes-ho des de l’entesa, no des de l’atac.
- Tractar els temes importants… quan no esteu en ple incendi. Acords bàsics: pantalles, menjars, horaris, límits. No cal coincidir en tot, però sí tenir una base comuna. I recorda que tan vàlida és la teva opinió com la seva.
- I, sobretot, riure. L’humor al mig del caos pot salvar el moment, i altres coses.
En resum
Criar en parella és com muntar una prestatgeria a quatre mans: de vegades et falten peces, de vegades sobren, i molt sovint penses “això no era el que m’imaginava”. Però si t’hi poses amb amor, amb paciència i amb l’humor activat, la cosa aguanta. I el moble també.
Perquè al final, fer equip no és fer-ho perfecte, sinó sostenir-se l’un a l’altre mentre ho feu tan bé com podeu.
