Fa uns dies, el meu fill de dos anys va voler baixar del cotxet per anar caminant fins a casa. Un trajecte que normalment fem amb 7 min vam trigar 1 hora. Pujava a tots els graons, volia entrar a totes les botigues, volia saltar per allà o podía. Jo vaig començar molt bé, amb paciència i un somriure… però anava passant l’estona i mica en mica notava que el rellotge i la pressa començaven a apretar.
“Vaaaa, vingaaa! no t’asseguis a terra ara!”
“Nooo, no cal que pugis a tots els graons. No arribarem mai a casa!!”
Cada vegada anava sentint una mena de ràbia a dins molt súbtil però punyent. Tenia la solució molt fàcil: agafar-lo, tornar-lo al cotxet (d’on no hagués hagut de sortir) i anar pitant a casa a fer el bany, el sopar i totes les mil coses que no paraven de ballar-me pel cap. Sabent també, que aquest gest enfadaria moltíssim al meu fill i m’espararia una serenata de plors fins arribar a casa.
Però no, no vaig optar per aquesta solució tan ràpida i fàcil. Mentre ell pujava i baixava el graó 735 del recorregut, em vaig parar a pensar si realment el problema era ell o si, el problema era la idea que jo tenia al cap de com “hauria de ser” l’actitud del meu fill en aquell moment.
Qui tenia pressa, ell o jo? Qui tenia una llista interminable de coses a fer, ell o jo?
En realitat, se sentia lliure de poder anar caminant al seu ritme i explorar el carrer. En realitat ell estava tenint l’actitud d’un infant de 2 anys amb ganes de llibertat de moviment. En realitat, ell, estava fent exactament el què li tocava fer.
Des que som mares (o fins i tot abans), ens han ensenyat, de manera explícita o subtil, que un infant educat és aquell que coopera sempre, que entén les normes, que no es tira a terra al mig del carrer, que sap esperar, que recull el que ha deixat per terra, que diu “gràcies” i “sisplau” amb veu dolça i mirada tendra. I si no ho fa, és que hi ha un problema.
Però la realitat que vivim cada dia és molt diferent. Els infants d’entre dos i quatre anys són intensos, impacients, emocionals, contradictoris, impulsius. Són petits humans aprenent a viure en un món ple de normes que sovint ni entenen ni poden gestionar. I això no els fa “dolents”, ni “desafiants”, ni “maleducats”. Els fa infants. I ja està.
El veritable conflicte, moltes vegades, no és entre tu i el teu infant, sinó entre tu i les expectatives que tens sobre com “hauria de comportar-se”. I és molt esgotador viure lluitant contra la realitat.
No vull dir que no haguem de posar límits. De fet, en parlo sovint ja ho saps: els infants necessiten límits clars, amorosos i coherents. Però si posem límits des d’una exigència que no té res a veure amb el moment evolutiu de la nostra criatura, el que fem és xocar constantment amb una paret, i cada topada desgasta la nostra paciència, la nostra autoestima i el nostre vincle amb ella
Quan vaig entendre això, no va desaparèixer la frustració de cop. Encara hi ha molts dies que em treu de polleguera. Però vaig començar a mirar-lo des d’un altre punt de vista. Quan fa una rebequeria no penso que “m’estigui prenent el pèl”. Penso que té una emoció que no sap gestionar. Quan s’enfada perquè li poso llet en el got equivocat, no penso que sigui un caprici absurd. Penso que necessita control en un món que li sembla massa gran.
I sobretot, quan no em fa cas a la primera (ni a la segona, ni a la tercera…), no penso que “no m’escolti perquè no em respecta”. Penso que és un nen. I que jo soc l’adulta. I que a vegades, això és molt més difícil del que semblava.
Quan baixem les expectatives inassolibles i abracem la realitat, no vol dir que renunciem a educar. Vol dir que comencem a fer-ho des d’un lloc molt més tranquil, molt més humà i molt més sostenible. Per ells i per nosaltres.
Perquè al final, potser no és que el teu fill tingui un problema de comportament, sinó que nosaltres hem de començar a revisar el que ens han fet creure sobre com han de ser els infants.
I això, a poc a poc, canvia moltíssim la manera com vivim la criança.
Pd: Per si t’ho preguntes, aquell dia vaig baixar revolucions, vaig acompanyar al meu fill a cada salt i a cada graó. I com que vam arribar tard a casa, no hi va haver “banyito” i vam sopar una truita amb pa amb tomàquet. Eeeeh! i tot bé 🙂
