Hi ha dies en què tot se’t fa muntanya amunt. Dies de plors, de mocadors enganxats a les butxaques, de discussions eternes sobre quin pantaló vol posar-se, i d’àpats que acaben amb una croqueta al sostre i una altra al gos.
Hi ha dies en que mires el rellotge pensant que hauran passat dues hores, i només han passat set minuts. I dins teu sents aquella veueta que diu: “Sisplau, que passi de pressa. Que creixi. Que dormi. Que camini. Que parli. Que mengi sense fer malabars.”
Però, al mateix temps, i gairebé en la mateixa respiració, apareix una altra veu. Una que et fa abaixar el ritme, que et pessiga el cor i et recorda que això —aquest caos, aquesta dependència, aquesta mena d’amor enganxós i intens— no durarà per sempre. Que tot el que avui et cansa, un dia ho trobaràs a faltar. I no saps ben bé com encaixar aquestes dues veritats tan contràries dins del mateix cos.
Aquesta és, segurament, una de les cares més desconcertants de la maternitat: l’ambivalència permanent. Voldries tenir una mica més d’espai, però a la vegada necessites sentir-te necessària. Somies amb recuperar la teva autonomia, però et fa por perdre aquella connexió única, física i emocional, amb una criatura que fins fa res no es desenganxava de tu ni per respirar.
El temps en la maternitat no és lineal ni lògic. Passa a dues velocitats alhora. Hi ha tardes eternes i anys que desapareixen en un obrir i tancar d’ulls. Quan t’atures a mirar enrere, sovint t’envaeix aquella sensació estranya: com pot ser que ja no porti bolquers? Que ja no em demani d’anar a coll? Que ja em digui «jo ho faig sol/a»? Si fa quatre dies l’adormia al pit i ara ja tanca la porta quan vol fer caca! En quin moment ha passat tot això?
I aquí estàs tu, vivint entre dues realitats: la del dia a dia intens, feixuc i ple de reptes… i la del record imminent, que encara no ha arribat però que ja enyores. Et trobes caminant per una corda fluixa entre el “no puc més” i el “que no s’acabi mai”.
Quan som mares de criatures petites, sovint sentim la pressió de “gaudir-ho tot” perquè «passa volant», i això, sincerament, a vegades fa més mal que bé. Perquè no sempre estem gaudint. De fet, hi ha dies que només estem sobrevivint. I tot i així, estimem amb una força que no sabíem que teníem. I si, malgrat les ulleres, les crisis de paciència i els àpats freds, sabem que un dia tornarem a mirar enrere i trobarem a faltar tot això que ara ens pesa. O no, eh! Que segur que hi haurà coses que no trobarem gens a faltar.
I és que la maternitat no és només fer créixer una criatura. També és aprendre a deixar anar, a deixar espai, a reconèixer que el control s’escapa mica en mica… i que això forma part del procés. No som aquí per tenir-los agafats per sempre, sinó per donar-los ales (encara que, de tant en tant, desitgem tornar-los a tenir als braços, ben a prop, encara que només sigui per un minut).
Potser el més important és entendre que no cal triar entre voler que creixin i voler que tot s’aturi. Podem sentir-ho tot alhora. Estimar molt i estar esgotades. Gaudir intensament i necessitar un descans. Tenir pressa perquè arribin certes etapes i, alhora, voler aturar el temps no passi tan ràpid.
I en aquest ball de contradiccions, ens anem fent mares. Sense fórmules, sense manuals. Amb dubtes, però amb molta veritat. I amb la certesa que, tot i que el temps corri, l’amor que estem sembrant queda. En les criatures i en nosaltres.
Ah! el que segur que o anyorarem seran les nits amb interrupcions i sense dormir. Això ja es pot quedar ben lluny.
