Arriba la tardor, les castanyes, les disfresses, els contes de monstres i les fulles que cauen. I, sovint, també arriba la por.
Potser el teu fill s’espanta quan veu la castanyera vestida amb un mocador i una cistella, o la teva filla no vol entrar a la botiga plena de fantasmes i bruixes penjades del sostre.
Potser tu ho trobes divertit, però per a ells no sempre ho és.
I això no vol dir que siguin “massa petits”, “massa sensibles” o “massa porucs”.
Vol dir, simplement, que són infants, i que la por és una emoció natural i important.
La por no és un problema: és una protecció
La por és una emoció que ens acompanya tota la vida.
Apareix quan percebem un perill o una situació desconeguda, i ens ajuda a protegir-nos.
Per tant, quan un infant té por, el seu cos i el seu cervell estan fent exactament allò per al qual han estat creats: mantenir-lo segur.
Quan diem “no tinguis por” o ens burlem del que sent (“però si és només un ninot!”), el missatge que rep és:
“El que sents no és correcte.”
I això fa que, a més de por, senti confusió o soledat emocional.
El poder d’acompanyar
En lloc de negar la por, podem acompanyar-la.
Podem dir:
“Veig que t’ha espantat la castanyera. A vegades fa una mica d’impressió, oi?”
O bé:
“Aquest fantasma et fa por? És normal, sembla real però és només de cartró.”
Quan posem paraules al que l’infant sent, el validem i l’ajudem a entendre què li passa.
I això li dona seguretat, molt més que voler “treure-li la por” de cop.
Dues pors diferents: la que ens protegeix i la que ens imaginem
A mesura que els infants creixen, poden començar a distingir entre la por que ens avisa d’un perill real i la por que neix del pensament o la imaginació.
Podem ajudar-los amb exemples senzills:
- “Si veiem foc, la por ens ajuda a allunyar-nos. Aquesta por ens protegeix.”
- “Si penses que hi ha un monstre sota el llit, és una por que surt del teu cap. No és real, però la sents igual.”
Això no és un “no passa res”, sinó una lliçó emocional molt profunda: aprendre a escoltar la por, però també a revisar si el que ens diu és cert o no.
Com podem ajudar des de casa
Hi ha moltes maneres suaus d’ajudar els infants a conviure amb la por:
- Donar-los temps. No forçar-los a tocar, mirar o acostar-se al que els espanta.
- Parlar-ne després. Un cop passen els nervis, es pot preguntar: “Com t’has sentit? Què et feia por?”
- Fer servir el joc i l’humor. Pintar monstres divertits, disfressar-se de coses “que feien por”.
- Mostrar-nos calmats. Els infants miren com reaccionem nosaltres. Si nosaltres ens riem o ens alterem, no sabran què fer amb el que senten.
Quan la por es pot convertir en aprenentatge
Quan acompanyem la por amb paciència i respecte, els infants aprenen a conèixer-se.
Descobreixen que la por no és un enemic, sinó una veu interior que a vegades ens avisa, i altres vegades només necessita ser escoltada per poder desaparèixer.
Com totes les emocions, la por és una mestra. Ens ensenya a ser prudents, a confiar, a distingir el que és real del que no ho és.
I això, per a un infant, és un aprenentatge tan valuós com qualsevol conte o cançó.
En definitiva…
Aquesta tardor, quan vegis el teu fill espantat per una disfressa o una decoració, recorda: no cal treure-li la por, cal donar-li la mà.
Acompanya’l amb paraules dolces, amb presència i amb amor.
Perquè els infants no necessiten que el món sigui menys poruc,
sinó saber que no estan sols quan tenen por.
