Aquests dies, ens ha sacsejat a tots la mort d’una criatura que no va poder més. Una vida que s’apaga massa aviat, i que ens hauria de fer mirar-nos al mirall — no com a mestres, no com a institució, sinó com a societat, com a famílies, com a adults.
Perquè el bullying no comença a l’escola.
Comença molt abans i comença a casa.
Comença quan ridiculitzem algú davant dels nostres infants i ho disfressem d’humor. Quan jutgem el cos, la roba o la manera de fer dels demés. Quan restem importància al dolor dels altres o quan, sense adonar-nos-en, transmetem que hi ha persones que valen més i d’altres que valen menys.
Educar no és només ensenyar a llegir o a sumar. Educar és fer-se responsable del que mostrem, del que tolerem, del que deixem passar.
És ensenyar que riure’s de la humiliació mai està bé. Que quedar-se mirant també és participar. Que dir “això no m’agrada” o “això no està bé” és un acte de valentia.
És ensenyar que una broma deixa de ser-ho quan només riuen uns quants. Que si sabem que allò fa mal, no s’ha de fer — ni per picar, ni per fer gràcia, ni per encaixar.
El bullying no neix a l’aula: hi arriba.
Hi arriba format, alimentat per petits gestos que es repeteixen, per silencis que permeten, per mirades que jutgen.
Per això, la feina gran s’ha de fer des de la petita infància. I és urgent que es comenci a fer.
I aquesta feina no és exclusiva dels mestres. És —i ha de ser— un compromís de les famílies. Perquè a casa és on aprenem què és l’empatia, què és el respecte i com es tracta la diferència.
Què podem fer des de casa
Hi ha moltes coses petites que poden marcar una gran diferència:
- Ensenyar la diferència entre un secret sa i un secret dolent.
Un secret sa és una sorpresa, alguna cosa que farà il·lusió compartir més endavant. Un secret dolent és aquell que ens fa por dir, que ens fa sentir incòmodes o que pot fer mal a algú.
Això és essencial perquè els infants sàpiguen demanar ajuda quan alguna cosa no està bé. - Donar sempre les gràcies quan ens expliquen alguna cosa.
Si el nostre fill o filla ens comparteix una situació —tant si ha fet alguna cosa que no estava bé, com si n’ha estat víctima—, el primer hauria de ser agrair la confiança.
Escoltar sense jutjar.
Parlar des del “busquem plegats una solució”, no des del càstig o la culpa.
Quan un infant se sent jutjat o castigat per haver explicat alguna cosa important, automàticament deixa de veure’ns com el seu lloc segur. I aleshores, comença a amagar-nos el que li passa. - Modelar amb l’exemple.
Els infants aprenen més del que veuen que del que els diem.
Si nosaltres ens riem d’algú, critiquem el cos d’una altra persona o menyspreem opinions diferents, estem ensenyant exactament això.
Però si mostrem respecte, si demanem disculpes quan ens equivoquem, si reconeixem els nostres errors, també estem educant. - Parlar de les emocions.
Posar paraules al que senten, sense pressa i sense por.
No hi ha emocions bones o dolentes, però sí maneres de gestionar-les millor. Si aprenen que poden estar enfadats, tristos o frustrats sense fer mal als altres, estarem sembrant la base de la convivència. - Ensenyar a reparar.
Equivocar-se és part del creixement. El que marca la diferència és què fem després.
Quan un infant ha ferit algú, ajudar-lo a reconèixer el dany i reparar-lo (amb paraules o amb fets) és infinitament més educatiu que qualsevol càstig. - Fomentar el respecte per la diferència.
Parlar dels cossos, de les maneres de ser, de les famílies, de les capacitats… sense jerarquies. Que entenguin que la diversitat no és un problema: és el que fa que el món sigui ric, interessant i viu.
És urgent que deixem de mirar cap a una altra banda.
És urgent que assumim que no és només un problema dels adolescents, sinó el reflex del món que els adults els estem mostrant.Dels portocols, dels instituts i de com s’arriba a aquest punt, si de cas, ja en parlarem un altre dia, perquè és obrir un meló important. Avui toca abordar el principi, que és on hem d’actuar per poder evitar. Toca parlar de nosaltres.
Perquè quan entenguem que el bullying comença a casa, i comencem a posar fil a l’agulla, el món —de debò— començarà a anar una mica millor.
