Aquestes festes de Nadal han estat tan boniques com intenses a casa nostra. Els peques ja són conscients del que passa al seu voltant i, tot i que hem gaudit molt de dies en família, també hem viscut la intensitat de les explosions emocionals i del famós “no sé què em passa”.
Els dinars familiars, els canvis de rutina, les expectatives… i el tema dels regals (que això mereix un post a part) fan que les emocions ens sobrepassin a tots, però encara més als infants. De vegades costa regular-nos, i aquesta dificultat acaba afectant directament la gestió de les explosions emocionals que apareixen.
El dia de Reis, un dels meus fills va sentir una frustració molt gran i va estallar en una autèntica catarsi: una hora sencera a terra. El detonant va ser que la bicicleta que li havien portat els Reis no era exactament la que ell esperava. I això va desencadenar una rebequeria de les que fan història.
Si ens acostàvem a intentar dialogar amb ell, ens feia fora a puntades de peu. No volia saber res de ningú. I aquí és on es fa evident que molts dels tips ràpids d’Instagram per gestionar aquestes situacions no funcionen en la vida real: acostar-se amb calma, posar-se al seu nivell, validar l’emoció… Quan un infant està en plena rebequeria, tot això queda molt lluny.
Una rebequeria va molt més enllà de fórmules ràpides i universals.
Primer de tot, cal tenir clar que no pots acompanyar amb calma si, en el fons, desitges que s’acabi ràpidament. Per tant, el primer pas és acceptar el moment i esperar que l’explosió emocional baixi. I, en segon lloc, és imprescindible entendre què li està passant per dins a aquella criatura.
La bicicleta va ser només el detonant. El que realment va explotar va ser una contenció emocional que probablement feia dies que s’anava acumulant. La frustració va ser l’excusa perfecta perquè tot sortís de cop.
De vegades, la calma és no fer res. És quedar-se a prop, disponibles per si ens necessiten, sense forçar, sense intervenir, esperant que la intensitat vagi disminuint. Només quan l’onada baixa és quan realment podem acostar-nos amb calma, posar-nos al seu nivell i validar l’emoció. Abans, simplement, no és possible.
Quan tot va passar, el meu fill va poder mirar la bicicleta, provar-la i adonar-se que, tot i no ser la que havia demanat, era fins i tot millor. I aleshores, sí: tot va tornar a lloc.
Només és qüestió de temps i paciència.. Esperar que tot es recol·loqui i, després, revisar què ha pogut passar per poder anticipar-nos (tot i que no sempre és possible) la propera vegada.
La gestió de les rebequeries depèn molt de nosaltres: de com gestionem les nostres pròpies emocions i de com actuem quan aquestes situacions apareixen. Rabietes n’hi haurà, i n’hi ha d’haver. I no, no passen només fins als dos anys: duren molts anys més. Formen part d’un procés d’evolució i maduració emocional que no ens podem saltar.
Per això, la informació és poder.
I si t’hi ve de gust, el proper dissabte 24 de gener a les 10 h farem una xerrada per parlar de límits i rebequeries des de la pràctica i la realitat. Fugim dels tips ràpids d’Instagram i de les fórmules màgiques, i posem el focus en l’acompanyament real i conscient.
Tens tota la informació i el link d’inscripció aquí:
Les places són limitades.
