Adéu, pipa! L’aventura de deixar el xumet (i les llàgrimes de la mama)

Fa dues setmanes que el meu fill gran va deixar el xumet. Bé, les pipes, com li diem a casa. Només les feia servir per dormir, però eren el seu suport emocional número u a l’hora d’anar al llit. I, tot sigui dit, també el nostre comodí en segons quines situacions. Aquell petit objecte de silicona ens havia salvat moltes nits… i alguna migdiada crítica.

La decisió de deixar la pipa feia temps que rondava per casa. Però ja se sap: que si ara no va bé, que si venen els àpats familiars, que si la setmana ha estat dura… i al final, per una cosa o una altra, ho anàvem postposant. Fins que la cosa ja era seria i s’havia de fer el pas si o si. 

El ritual del comiat

Vam començar amb una bona preparació. Vam decidir el dia plegats, un dissabte tranquil, sense gaires compromisos. El dia abans, va recollir totes les pipes que tenia escampades per casa, pels casa els avis, per l’escoleta… i va decorar les bossetes on les posaria. Vam parlar molt del tema, vam imaginar què passaria, com se sentiria, què podria fer si li costava dormir sense elles… Vam posar-li paraules a les emocions abans que arribessin. I quan li vam oferir diverses opcions per fer el pas, ell va escollir la més èpica: donar-ne una part als bombers i l’altra al gegant de Terrassa. (Just coincidint amb la Diada de donació de sang que feien a l’Ajuntament.)

Va arribar el dia. Ell, convençut va entregar les pipes. Jo, amb el cor encongit. Ell, serè. Jo, en un mar de llàgrimes. No sé ben bé per què… o potser sí. El meu fill s’està fent gran. I jo vaig necessitar el suport emocional del bomber que, amb tota la paciència del món, em va consolar mentre el meu fill lliurava el seu tresor amb un somriure. (Gràcies, bomber! En realitat no sóc tan bleda…ejem ejem.)

I després, què?

Doncs després… la vida va seguir. La primera nit va preguntar per les pipes. Jo, fent servir el gran clàssic de la contra-pregunta:
— On són les pipes, carinyo?
— Les tenen els bombers i els gegants.
— Doncs ja està.

I es va adormir. Potser va trigar una mica més, però sense drama. Les nits han estat normals (ni pitjors, ni millors), però sí que hem notat més intensitat durant el dia: una mica més de rebel·lia, més desafiament… com si estigués traient la ràbia i la frustració continguda. I és del tot normal. Està aprenent a viure sense el seu objecte de confort.

Què hem après d’aquesta experiència?

El que en el nostre cas ha estat la pipa, per altres pot ser el pit, el biberó, el bolquer, el bressol o fins i tot qualsevol altre cosa que per els adults és un món “deixar”. Són petits grans canvis que marquen etapes, que fan créixer als infants… i també a nosaltres, les famílies.

Algunes idees per qui estigui a punt de fer aquest pas:

No hi ha presses, però tampoc cal ajornar eternament. El moment ideal és aquell en què l’adult està segur, i l’infant pot entendre (amb paraules i emocions) el què passarà.

Involucra l’infant.

Que sigui part del procés. Que decideixi com, quan i amb qui fer el comiat. Fer-lo sentir protagonista ajuda moltíssim.

Feu un ritual.

Decorar una bosseta, escriure una carta al “destinatari” del xumet, en el cas de la teta fer una cerimònia de comiat… Sigui com sigui, fer-ho especial i donar-li la importància que té.

Parleu de les emocions abans, durant i després.

Això no vol dir evitar les llàgrimes o els mals moments, sinó donar-los espai i nom.

Prepareu-vos emocionalment… vosaltres!

El comiat del xumet no és només cosa del petit. També és el comiat d’una etapa per nosaltres, i això remou molt.

Tingueu alternatives.

Potser una joguina que dormi amb ell, una manteta, un conte especial… alguna cosa que pugui acompanyar-lo en aquest canvi.

Confieu. 

Encara que sembli un gran pas (i ho és!), els infants tenen una capacitat d’adaptació increïble. Només necessiten sentir que estem al seu costat i que els seus referents mostren seguretat davant el pas que acaben de fer. Sovint, se’ns fa més muntanya a nosaltres que a les criatures.

Ara que ja han passat dues setmanes, quan el veig dormir sense la pipa, amb aquell posat de «jo ja sóc gran», em cau la baba…i al·lucino en quin moment ha passat de ser un bebè a ser un nen amb conversa, reflexions i criteri. Encara no m’ho crec.

I si una cosa m’ha quedat clara és que els infants creixen a batzegades, a passos petits però valents. I que nosaltres, com a mares i pares, també. Pas a pas, surfejant moments, aprenent a acompanyar… i de tant en tant, deixant que un bomber ens consoli 🙂

En definitiva, acompanyar els nostres infants a créixer no és tant ensenyar-los a volar, sinó saber quan cal deixar d’agafar-los fort.