Des de fa uns mesos a casa ja som 5 i, evidentment, han canviat moltes coses. Hi ha més roba, més soroll, més mans que no arriben a tot, més logística per sortir de casa i la sensació constant que sempre hi ha alguna cosa per recollir. Però si hi ha una cosa que ha canviat especialment són les nits.
I no perquè ara dormim pitjor. Bé… depèn de la nit . Han canviat perquè ara mateix hi ha nits en què l’únic membre de la família que dorm tota la nit al seu llit és, irònicament, el bebè.
El gran acostuma a ser el primer que cau. Arriba al vespre rebentat i no sol posar-hi gaire resistència. El mitjà és una altra història. Ell és especialista en allargar el dia fins a límits insospitats: que si tinc set, que si pipí, que si una cosa que t’he d’explicar JUST ARA, que si no tinc son, que si… qualsevol excusa és bona quan tens tres anys i consideres que anar a dormir és perdre’t alguna cosa importantíssima que segurament està passant al menjador.
El petit va a dormir quan comença a mostrar els seus senyals de son nocturn i llavors arriba aquell petit moment de glòria que tenim la meva parella i jo: sopar sols i, amb una mica de sort, mantenir una conversa sencera sense que ningú ens interrompi. Dic amb una mica de sort perquè de vegades encara tenim el mitjà pul·lulant pel menjador, reivindicant la seva estona de “fill únic” i fent-nos veure que, en realitat, no té cap intenció d’anar-se’n a dormir.
La teoria és que el bebè dorm a la nostra habitació, al seu bressolet, i els dos grans dormen a l’habitació del costat, en unes lliteres. Dic la teoria perquè després arriba la nit real.
El mitjà s’adorm amb el gran, tots dos al mateix llit, i quan jo me’n vaig a dormir el trasllado al llit de dalt. Durant unes hores, cadascú és exactament on se suposa que ha de ser i sembla que tenim la situació sota control.
Fins que, a mitja nit, se senten unes passes.
És el gran.
Ve mig adormit, s’enfila al nostre llit i s’acotxa entre nosaltres com si aquell hagués estat sempre el seu lloc. Ningú diu gaire res perquè, sincerament, a aquelles hores l’objectiu principal és dormir. Ens recol·loquem tots una mica i continuem.
Al cap d’unes hores tornen a sentir-se passetes.
Apareix el mitjà. Amb les pipes a la mà s’enfila al llit i comença l’operació Tetris.
I sí, hi ha hagut algun moment en què hem arribat a ser cinc persones dins del mateix llit.
El pare de les criatures aguanta fins que deixa d’aguantar i acaba marxant a dormir a una de les lliteres. El bebè, després de la seva presa, torna al bressol. I jo em quedo al llit amb els dos grans, un a cada banda, intentant trobar una postura en què em càpiguen els braços i no em quedi cap cama completament adormida.
I sabeu què?
Que m’encanta.
No és la situació que hauríem imaginat fa uns anys. Tampoc és la que sortiria en una fotografia perfecta d’Instagram sobre rutines de son. I segurament no serà així per sempre. Però ara mateix és casa nostra.
Treballant amb famílies i son infantil sé perfectament la importància que tenen les rutines, els horaris, les associacions, l’entorn i tot allò que podem fer per afavorir un bon descans. Però també sé una altra cosa: el son infantil no passa en un laboratori. Passa dins d’una família.
I les famílies tenen etapes i preferències.
Hi ha moments en què necessitem fer canvis perquè la situació ja no és sostenible, perquè ningú descansa o perquè allò que fins ara funcionava ha deixat de funcionar. I n’hi ha d’altres en què una situació potser no és la que t’han dit que hauria de ser, però funciona per a tu i la teva família i en aquell moment.
A nosaltres, ara mateix, ens funciona així.
Hi ha nits que dormim millor i n’hi ha que dormim pitjor. N’hi ha que em desperto pensant que necessitem un llit de dos metres i mig i n’hi ha que, quan apareixen aquelles passes pel passadís, ja aixeco una mica el nòrdic perquè sé exactament què passarà.
I quan em quedo allà, amb els dos grans enganxats a mi i el petit dormint al seu bressol a menys d’un metre, no puc evitar pensar en com han canviat les nostres nits.
Fa no gaire temps només erem dos en aquell llit i eren ells els que dormien en un bressol al nostre costat.
Ara hi caben justos entre els meus braços.
I sé que algun dia el gran deixarà de venir. I després ho farà el mitjà. Un dia dormirem tota la nit sense sentir unes passetes pel passadís, sense una mà buscant-me sota el nòrdic i sense despertar-me amb un peu clavat a les costelles.
Segurament aquell dia dormiré de meravella, però també els trobaré molt a faltar.
Així que sí, de vegades abraço els dos grans enmig de la nit, mig adormida i amb l’esquena feta pols, enyorant els bebès que van ser i pensant que algun dia, sense saber-ho, serà l’última vegada que vindran a buscar-nos.
I aquella nit no sabré que és l’última.
Per això, de moment, ho gaudeixo tan com puc.
