“Quina sort que tens que els teus fills dormen tan bé!”
Si em donessin un euro per cada vegada que he sentit aquesta frase, segurament ja tindria pagades unes quantes vacances. I sempre que me la diuen somric, perquè sé que no hi ha mala intenció, però per dins penso: sort, sort… tampoc és ben bé això.
Tinc tres fills i sí, per sort (ara sí que ho dic jo 😂), sempre hem dormit força bé a casa. Evidentment hem tingut nits millors i pitjors, despertars, etapes més mogudetes i moments en què he pensat que alguna cosa se’ns estava escapant de les mans. Però, en general, el son no ha estat un gran drama familiar. I no, no crec que sigui només qüestió de sort.
He dedicat temps a entendre com dormen els meus fills, a observar-los, a conèixer els seus ritmes, a establir rutines i a anar adaptant les coses a mesura que creixien. Perquè una de les coses que he après amb la maternitat, i també amb la meva feina, és que quan sembla que ja ho tens tot controlat, arriba una nova etapa i et diu: «Hola, vinc a posar-te una mica a prova».
Amb el gran vam descobrir que anar a dormir podia convertir-se en una negociació digna d’una cimera internacional. Amb el mitjà hem perfeccionat l’art de detectar excuses: que si tinc set, que si un altre conte, que si he de fer pipí, que si t’he d’explicar una cosa importantíssima que, casualment, no podia esperar a demà. I també hem tingut associacions de son que durant una temporada ens anaven de meravella fins que, un bon dia, van deixar de ser tan meravelloses. Allò que abans ajudava a dormir es va acabar convertint en una cosa que havíem de repetir una vegada i una altra. I llavors tocava revisar què estava passant i decidir si volíem canviar alguna cosa.
I ara, amb el petit, ens ha tocat viure els famosos canvis de son dels quatre mesos. Aquell moment en què el bebè que semblava tenir unes nits més o menys previsibles decideix que potser és hora de canviar les regles del joc. I aquí estem, surfejant l’etapa amb una mica més d’experiència que amb el primer, però amb el mateix nombre de braços que abans i tres criatures per atendre. 😂
La diferència és que ara sé que no tots els despertars són un problema, que el son evoluciona, que les necessitats canvien i que no sempre cal intervenir. A vegades només cal entendre què està passant, ajustar quatre coses i tenir una mica de paciència. I altres vegades sí, toca fer canvis perquè allò que fins ara funcionava ja no ens funciona.
Però sabeu què és el que més em crida l’atenció? Que hem normalitzat tant que tenir fills significa no dormir que, quan una família explica que descansa bé, sembla que necessàriament li hagi tocat la loteria. Com si dormir fos una cosa que simplement et toca o no et toca i no hi hagués res més a fer que esperar que passin els anys.
I compte, perquè tampoc vull anar a l’altre extrem. Hi ha bebès que tenen més dificultats per dormir que d’altres, temperaments diferents, situacions familiars molt diverses i etapes que poden ser especialment exigents. No tot depèn del que fem els pares i mares, ni molt menys. Però entre pensar que podem controlar absolutament totes les nits i resignar-nos a no dormir durant anys, hi ha un terme mig enorme.
Jo no tinc cap fórmula màgica. Els meus fills no dormen bé perquè jo sigui una mare perfecta (us asseguro que no ho soc, i si pregunteu al mitjà a les nou del vespre probablement us ho confirmarà 😂). Però sí que crec que entendre el son infantil m’ha ajudat a prendre decisions amb més seguretat, a no angoixar-me davant de cada canvi i, sobretot, a saber quan una situació és simplement una etapa i quan podem fer alguna cosa perquè tots descansem millor.
I potser això és el que m’agradaria que ens quedés clar: que una cosa sigui habitual en la maternitat no vol dir que hàgim de viure-la resignades. Que els bebès es despertin és normal. Que necessitin acompanyament també. Però que una mare porti mesos sense descansar i senti que no pot més no hauria de rebre sempre la mateixa resposta de «paciència, ja dormiràs quan sigui gran».
Perquè sí, la sort hi pot tenir alguna cosa a veure. Però la informació, les eines i l’acompanyament també.
I si em torneu a dir que quina sort que tinc perquè els meus fills dormen bé, us continuaré somrient. Però probablement pensaré que, a banda de sort, també hi ha hagut molta feina al darrere.
I que ha valgut molt la pena. ❤️
