Hi ha coses que comences a fer amb els teus fills perquè et funcionen de meravella i penses: ostres, quin descobriment, com no se m’havia acudit abans? I llavors, un bon dia, aquella solució meravellosa es converteix en un problema que no saps ben bé en quin moment has creat.
Doncs això és exactament el que ens va passar amb el meu fill mitjà i un cotxet. Un cotxet que, durant una temporada, va ser el nostre millor aliat per anar a dormir i que va acabar convertint-se gairebé en un membre més de la família.
Quan era petit, adormir-lo era facilíssim. El posàvem al cotxet, esperàvem una estoneta i s’adormia tan tranquil. Nosaltres podiem sopar tranquils mentre manteniem una conversa adulta i sense interrupcions i quan arribava l’hora d’anar a dormir, el traslladava al seu llit i fins l’endemà. Sense drames, sense complicacions i amb aquella satisfacció de pensar que havíem trobat el sistema perfecte.
Però ja sabeu que amb les criatures, quan sembla que has descobert la fórmula màgica, més val no celebrar-ho gaire fort.
La cosa va començar a canviar a poc a poc, tan a poc a poc que gairebé ni ens en vam adonar. Primer ja no n’hi havia prou de deixar-lo al cotxet i esperar que s’adormís, ara necessitava que el balancegéssim una miqueta. Cap problema, quatre moviments i llestos. Al cap d’uns dies, els quatre moviments ja no eren suficients i vam haver de començar a passejar-lo per casa. I nosaltres, que ens consideràvem uns pares força resolutius, doncs apa, passadís amunt, passadís avall.
Fins aquí, encara podíem comprar-ho. Però llavors va arribar el següent nivell.
Cada vegada que tenia un petit despertar durant la nit, en lloc de tornar-se a adormir al seu llit, necessitava tornar al cotxet. Perquè, és clar, si sempre s’adormia allà, quan es despertava buscava les mateixes condicions per tornar a agafar el son. I el que abans era un recurs puntual per començar la nit s’havia convertit en una necessitat que havíem de repetir una vegada i una altra.
Però el més curiós és que va arribar un moment en què ni tan sols ell semblava estar còmode amb aquella situació. El notàvem en tensió, com si sabés que tan bon punt s’adormís el tornaríem a traslladar al llit. I allà estàvem tots dos, ell intentant no deixar-se anar del tot i jo calculant quin era el moment exacte per fer el trasllat sense que es despertés. Una mena d’operació secreta nocturna que, evidentment, cada vegada tenia menys possibilitats d’èxit.
I un bon dia em vaig veure passejant un cotxet pel passadís de casa per quarta vegada en una mateixa nit.
QUATRE.
Amb el pijama posat, els ulls mig tancats i aquella cara de persona que comença a qüestionar-se totes les decisions que l’han portat fins aquell moment.
I vaig pensar: Anna, tenim un problema.
Perquè una cosa és acompanyar el son dels nostres fills i una altra és acabar sent esclaus d’una situació que ja no funciona per a ningú. Ni per a ell, que cada vegada descansava amb més interrupcions, ni per a nosaltres, que havíem convertit les nits en una marató de passadissos.
I aquí va tocar fer una cosa que, de vegades, ens costa molt als pares i mares: reconèixer que allò que ens havia funcionat tan bé durant mesos ja no ens servia.
No havíem fet res malament posant-lo a dormir al cotxet. De fet, durant una temporada havia estat una solució fantàstica. El problema no era el cotxet, ni balancejar-lo, ni ajudar-lo a adormir-se. El problema era que aquella manera de dormir havia deixat de ser sostenible per a la nostra família.
Així que vam decidir desfer el camí. Deixar enrere aquella associació i substituir-la per una altra que ens permetés descansar a tots. Vam establir una rutina molt clara, vam canviar la manera d’acompanyar-lo a l’hora d’adormir-se i ens vam carregar amb una dosi extra de paciència. Molta paciència. Perquè els canvis no sempre agraden, especialment quan tens molt clar com vols que siguin les coses i, de sobte, els teus pares decideixen que el cotxet ja no farà més quilòmetres nocturns.
No el vam deixar sol amb el canvi ni vam esperar que s’hi acostumés sense nosaltres. El vam acompanyar amb afecte, presència i molta calma, entenent que necessitava temps per aprendre una manera diferent d’adormir-se.
I sabeu què?
En menys de set dies havíem aconseguit canviar aquella dinàmica.
Sense fórmules màgiques, sense deixar-lo sol plorant i sense convertir l’hora d’anar a dormir en una batalla. Simplement entenent què estava passant, tenint clar què volíem canviar i sent coherents amb la manera d’acompanyar-lo.
I no, això no significa que tots els canvis de son es resolguin en una setmana. Cada criatura és diferent, cada família té la seva realitat i hi ha situacions que necessiten més temps. Però aquella experiència em va recordar una cosa que avui explico sovint a les famílies que acompanyo: que una cosa ens hagi funcionat fins ara no significa que ens hagi de funcionar per sempre.
A vegades ens aferrem a determinades maneres de fer perquè en algun moment ens van salvar la vida. El pit, els braços, el cotxet, el balanceig… I cap d’aquestes coses és dolenta per si mateixa. El que hem de preguntar-nos és si continuen funcionant per a nosaltres i per als nostres fills.
Perquè el son infantil canvia, les necessitats evolucionen i nosaltres també tenim dret a revisar allò que fem.
I si algun dia et trobes fent passadissos amunt i avall a les tres de la matinada, amb un cotxet que ja ha fet més quilòmetres que el teu cotxe, recorda que no necessàriament has de continuar fent-ho fins que la criatura decideixi que ja en té prou.
De vegades, el que necessitem no és més paciència per aguantar una situació, sinó una mica d’informació i confiança per començar a canviar-la.
I creieu-me, els meus passadissos ho van agrair moltíssim. 😂❤️
