Arriba Sant Jordi i a moltes cases i escoles es comença a respirar aquell ambient de llibres, roses, decoració i contes del drac. És una festa preciosa, “el millor dia de l’any” per a molta gent. És unan diada de les més boniques de la nostra cultura. I no és només això: és nostra, catalana, i cal estimar-la, viure-la i preservar-la.
Ara bé… potser ha arribat el moment de mirar-la amb uns altres ulls…
Perquè si fem una mica de zoom en la llegenda tradicional, potser comencem a veure-hi coses que grinyolen una mica, sobretot si estem intentant criar criatures conscients, respectuoses i amb una mica més d’empatia que un cavaller que arriba, mata el drac i aquí pau i després glòria.
El conte de sempre
La història la sabem de memòria:
Hi havia una vegada un drac que es menjava tot el que trobava. I quan ja no quedava ni una gallina per rostir, el poble decideix fer un sorteig per sacrificar persones.
Toca la princesa. I quan ja està a punt de ser convertida en menú infantil… apareix Sant Jordi amb la seva espasa, mata el drac, salva la noia i d’aquí en surt una rosa. Com que ell l’ha salvat de les urpes del drac, la princesa s’enamora cegament i es casen i viuen feliços per sempre. Fi del conte.
I si ho mirem amb una mica més de lupa?
Hi ha un drac que és dolent perquè sí.
Una princesa que, pobreta, no fa gaire més que esperar i que s’enamora enlluernada d’un cavaller que no coneix i li salva la vida.
El cavaller en qüestió, ho resol tot… a espasades.
I llavors pensem: d’acord que és una llegenda antiga i que s’ha explicat tota la vida així però…
És aquest el relat que volem seguir explicant, tal com raja, a les nostres criatures?
La cultura, sí. Però amb consciència.
Sant Jordi és una festa meravellosa. És identitat, és memòria, és llengua, és amor per la literatura. I això ho hem de cuidar com un tresor.
Però… cuidar no vol dir repetir-ho tot tal qual pel simple fet de que sempre s’ha fet així. Vol dir també preguntar-nos què transmetem amb allò que expliquem. Especialment a criatures petites, que estan absorbint el món com una esponja gegant.
Si volem que les nenes es vegin com a protagonistes actives i no com a princeses que esperen.
Si volem que els nens aprenguin que el valor no està en la força, sinó en la capacitat d’escoltar, de dialogar, de cuidar…
Si volem que entenguin que els “dracs” potser només són éssers espantats o ferits… potser ens toca canviar una mica el relat.
Alternatives? Clar que n’hi ha
Hi ha versions precioses on la princesa decideix plantar cara al drac. On el drac no es mata, sino que es calma. On en comptes de sang, hi ha conversa. I això no treu ni una engruna de màgia a la llegenda.
És més: la fa més rica, més profunda, més coherent amb el món que volem construir.
I no, això no vol dir “cancel·lar” la llegenda tradicional. Podem explicar-la, perfectement i després obrir converses:
- Què hauria passat si la princesa i el drac s’haguessin conegut abans?
- Tots els dracs són dolents?
- Què hauria passat si el cavaller hagués parlat amb el drac abans de treure l’espasa?
- …
Els infants tenen una imaginació desbordant. Poden construir mil finals diferents, i tots ells poden ser una oportunitat per parlar, riure i créixer junts.
Al final, de què va Sant Jordi?
Va d’amor, de llibres, de cultura. I això ho podem celebrar amb contes, amb roses, amb històries noves i antigues. Però sobretot, amb ulls oberts. Amb consciència. Amb ganes de sembrar valors que realment volem veure créixer als nostres fills i filles.
Perquè sí, potser el drac ja no cal matar-lo. Potser el podem escoltar.
Potser la princesa pot decidir el seu camí.
I potser, només potser… el veritable heroi és aquell que estima, que comprèn i que es qüestiona.
I tu, com expliques la llegenda a casa?
T’animes a fer-la teva? A donar-li la volta? O prefereixes mantenir-la tal com és i obrir el debat després?
Sigui com sigui… Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi plenan de roses, llibres i petons.
