Hi ha un moment màgic (i lleugerament desesperant) en la criança que arriba sense avís previ. És aquell instant gloriós en què li estas posant les sabates amb el rellotge apretat (com cada matí) i la teva criatura et mira amb decisió i et diu: «Jo sol!» o «Jo sola!». Si et passa amb les sabates, has estat de sort, el dia que s’entesti a portar el got ple fins a la taula… amb el final que ja sabem, ja serà una altra cosa.
Però no et preocupis, no és un acte de rebel·lia ni tampoc una prova de paciència disfressada d’infant de dos o tres anys. És, ni més ni menys, una etapa clau del seu desenvolupament. Senyal que la teva criatura està deixant enrere el nadó dependent i està començant a descobrir el meravellós món de «jo puc». I sí, això vol dir que cada cop voldrà fer més coses pel seu compte… i això, si ho jugues bé, et pot estalviar moltes feines!
A veure, no ens enganyem: la mama i el papa sempre seran la mama i el papa. Però si el teu infant vol vestir-se sol, deixar-lo fer no només alimenta la seva autonomia, sinó que també t’obre la porta a la possibilitat de gaudir del cafè més o menys calent de bon matí
Així que relaxa’t, respira fons i acompanya’m: parlarem de com acompanyar aquesta etapa amb humor i paciència
Per què passa?
Això de voler fer-ho tot sols i soles no és una moda infantil, és una etapa natural i, de fet, necessària. Els infants estan construint la seva identitat, la seva autoestima i la confiança en les seves capacitats. Però, clar, tot això sona molt bonic fins que tens pressa i et diu que vol posar-se les sabates ell o ella soleta… per primera vegada. Respirem?
Aquí van alguns consells pràctics (i realistes!) per sobreviure i acompanyar aquest procés amb gràcia:
Baixa el ritme (quan puguis)
Sí, triguen més. Molt més. Però pensa que cada intent és un aprenentatge. Si pots, anticipa’t i dedica una mica més de temps als rituals que ja comencen a voler fer sols: vestir-se, rentar-se les dents, posar-se les sabates…
Tip: Comença 10-15 minuts abans del que ho faries normalment. T’estalviaràs corre-cuites i guerres que no estas disposada a batallar. Aprofita els caps de setmana o els períodes de vacances per què el “jo sol/a” sigui el lema de la família.
Escull les batalles
Hi haurà dies en què voldran posar-se la samarreta del revés, i pantalons curts en ple gener. A vegades, cal deixar-los provar (sempre que no hi hagi risc).
Tip: Si vols que escullin “amb llibertat”, dona dues opcions que t’estiguin bé (“els pantalons blaus o els pantalons negres”) Així tenen la sensació de decidir però tu segueixes tenint el poder.
Converteix-ho en un joc
Els infants aprenen millor quan s’ho passen bé. I tu també sobrevius millor si t’ho prens amb humor.
Tip: Fes concursos (Qui es posa el pijama abans), o inventa personatges (la sabatilla que només es deixa posar per nens grans!). Que la rutina sigui divertida ajuda molt a la col·laboració.
Celebra els petits grans èxits
Una aplaudida, un “Uau, ho has fet sol/a!”, una mirada de complicitat… Això té més valor que qualsevol recompensa material. L’objectiu no és que ho facin perfecte, sinó que s’hi atreveixin.
Truc: Fes servir frases com “Vaja! Ara ja ets capaç de fer-ho sense ajuda!” en lloc de corregir-los constantment. L’autoestima creix amb reconeixement, no amb perfeccionisme.
Sigues el seu “pla B” discretament
Ho volen fer sols i soles, però saber que estàs a prop per si necessiten ajuda els dóna seguretat.
Truc: Si t’ho permeten, acompanya sense intervenir. Pots dir coses com “Estic aquí si et cal una mica d’ajuda”, en lloc de “Ja t’ajudo jo!”. És subtil, però la diferència és gran. I no ofereixis l’ajuda de bones a primeres, espera a veure si se n’ensurten pel seu compte.
Accepta el caos (temporal)
El got ple d’aigua caurà. Les sabates estaran als peus equivocats. La mantega anirà a parar al cabell. I està bé. Això també forma part del procés d’aprendre.
Truc: Tingues a mà tovalloletes, roba de recanvi i una bona dosi d’humor. Pensa: cada desastre és un pas cap a la independència.
Dóna exemple d’autonomia (i de com gestionar errors)
Els infants aprenen molt més del que veuen que del què els diem. Si et veuen equivocant-te, rient-te i tornant a intentar-ho, ho incorporaran com a forma de fer. Si per contra veuen que renegues i t’enfades quan et cau la llet pel marbre de la cuina, ells i elles faran el mateix.
Truc: Digues coses com “Ostres, m’he equivocat! Quin “despiste” Però no passa res, ho torno a fer” i veuràs com ho reprodueixen més endavant.
En resum…
Aquesta etapa no és eterna (tot i que hi ha dies que ho sembla). És una finestra d’oportunitat per ajudar-los a créixer, a guanyar confiança i –amb una mica de sort– a començar a fer coses sense que ho hagis de fer tot tu.
I recorda: si un dia t’atrapa el caos, la roba del revés o una sabata a les escombraries, posa’t una capa d’humor i respira fons. Aquests moments també formen part de l’aventura.
