L’altre dia vaig viure un d’aquells matins que semblen un petit escape room familiar: eren les 8:30, els nens encara amb pijama, i en menys de quinze minuts havíem de vestir, fer pipí, rentar cares, pentinar cabells —i el tema de deixar la casa recollida ja ni m’ho plantejava. Tot això intentant mantenir la calma i aplicant aquella criança conscient que intento practicar cada dia… o almenys la majoria.
Ho vaig mig aconseguir. Però de camí cap a l’escola del meu fill gran, ambdós corrent literalment carrer avall mentre jo els anava estirant del braç, em vaig adonar d’una cosa incòmoda: no parava de dir-li “corre, va, que anem tard!”. Un matí més vivint en urgent.
Va ser llavors quan una mare de la classe em va mirar amb aquella expressió que diu sense paraules “tranquil·la, totes estem igual”. (I com s’agraeixen aquestes mirades de complicitat entre mares, eh?). Em va somriure i em va deixar anar una frase que em va tocar de ple:
“És curiós que exigim a les criatures que ho facin tot ja i ràpid, i quan elles ens demanen alguna cosa i la volen ja, nosaltres som les primeres a dir-los ‘un moment’”.
I quina veritat tan gran.
Nosaltres volem que aprenguin a esperar, a tenir paciència, a respectar torns i ritmes… però sovint som les primeres a trencar els seus. Els demanem rapidesa, flexibilitat i maduresa emocional en situacions en què nosaltres mateixes aniríem estressades.
La vida frenètica ens posa el pilot automàtic sense demanar permís. I aleshores arriba aquell diumenge al matí en què esmorzem sense presses, ningú ens espera, ningú ens reclama… i sembla que hagi passat un àngel. Ens adonem del que falta entre setmana: temps, ritme, respir.
Per què les presses són un desencadenant tan habitual de rebequeries?
Perquè interrompre de cop allò que un infant està fent —una torre, un joc simbòlic, un dibuix, una construcció— és, per ell, com si a nosaltres ens tanquessin l’ordinador de cop sense aviar i sense desar.
És un xoc.
Una invasió.
Un “tu deixes això ara perquè jo ho necessito”.
El resultat?
Plors, oposició, rebequeries… que sovint interpretem com a “mala conducta”, però que sovint són només el resultat de ritmes que xoquen.
Els infants no tenen la nostra pressa. No poden ajustar-se a la velocitat adulta només perquè nosaltres anem tard.
I aquí és on comença la feina difícil (però transformadora):
revisar nosaltres el nostre ritme, abans de demanar-los que canviïn el seu.
I no, això no vol dir viure sempre en slow parenting. Vol dir practicar consciència fins i tot en el caos matinal:
- anticipar més
- donar avisos progressius
- validar la frustració
- oferir alternatives
- tenir rutines previsibles
- i, sobretot, mirar-los als ulls quan necessiten acabar aquella última cosa importantíssima que estaven fent.
Si notes que les presses són un desencadenant habitual de rebequeries… tinc una ajuda per a tu
Les presses, la frustració per les interrupcions, la dificultat d’anticipar canvis… són un dels desencadenants més freqüents de les rebequeries. I, si vols entendre-les de veritat i saber com gestionar-les amb calma (fins i tot quan tu també vas justa de temps), t’he preparat un recurs que et pot ajudar molt:
Ebook “SOS Rebequeries” – especial Black Friday amb descompte.
És una guia pràctica, ràpida i realista perquè puguis:
- entendre què hi ha darrere de les rebequeries,
- aprendre a prevenir-les,
- gestionar-les sense crits,
- i reforçar el vincle fins i tot en els moments més tensos.
Perquè sí: hi ha matins impossibles.
Però també hi ha eines que poden fer-los molt més lleugers.
