Aquest setembre ha estat especial: el meu fill gran ha començat I3. I, tot i que ja sabíem que aquest moment arribaria, quan hi ets dins descobreixes que l’adaptació és un procés tant per als infants com per a nosaltres, les famílies.
Hem tingut la sort que l’escola (que ens encanta, per cert) ha fet una adaptació progressiva, amb petites estones de contacte i vincle amb les mestres. Això ajuda molt, perquè no és tot de cop i els infants tenen temps d’anar-se situant. Tot i així, el moment de quedar-se tot el dia, o simplement el moment de la separació, sempre és dur.
El primer dia encara, tot és nou i els fa il·lusió. Però el segon dia… ai, el segon dia acostuma a ser més complicat. Els plors són més evidents i l’adéu costa molt més. Després imagino el què passa, que al cap d’una estona està bé, perquè el meu fill és un infant entusiasta, que entra amb facilitat en les propostes i gaudeix de les coses més petites. Però en l’instant del comiat, quan el deixes allà plorant o amb un “mama no marxis” no et queda més remei que confiar: confiar en ell, confiar en les mestres i confiar que tot anirà bé.
Quan arriba l’hora de recollir-los, la mestra et dona un petit resum, ràpid i escuet, perquè darrere teu hi ha una fila de famílies esperant el retrobament amb els seus fills i filles. I aquí també m’he adonat que jo, com a mare, també estic en procés d’adaptació.
A l’escoleta, estàvem acostumats a rebre informació detallada de com havia anat el dia, i sempre hi havia comunicació oberta. A l’escola dels “grans”, això ja no funciona així. I potser ja està bé: també és part del procés d’aprendre a deixar anar. No ho sé.
Tot i això, hi ha moments difícils. Deixar el teu fill plorant a la porta de l’aula—per molt que confiïs que al cap de poc estarà bé— et deixa una sensació de culpabilitat i impotència que t’acompanya tot el dia. I penso: potser sóc jo qui s’està adaptant més lentament que ell.
Perquè, sí, l’escola dels grans és això: escola dels grans. Em costa veure’ls assegudets en una rotllana amb les motxilles posades esperant a que els anem a buscar, en comptes d’estar jugar lliurement per l’aula. Em costa veure’ls fent construccions a una taula i no a terra. Em costa veure’ls amb sabates en lloc d’anar descalços. Són “tonteries”, ho sé, però també són petits dols.
Suposo que es tracta d’això, de fer-se gran tal i com diu el sistema i no al seu ritme o com com nosaltres voldríem. I ara toca acceptar-ho.
Però al final, allò que importa de veritat és que el nostre infant estigui bé, que se senti segur, acompanyat, estimat i que surti dient “mama, papa, avui m’ho he passat super bé” La resta, amb temps, es va recol·locant.
