Per mi, ser mare per segona vegada va ser com si un meteorit caigués de cop i ho transformés tot. Va ser un terratremol emocional dificil d’explicar amb paraules.
Quan tens la primera criatura, ja saps que la vida et canviarà i surfeges els possibles reptes perquè la maternitat ho omple tot. Cada moment és nou, intens i absorvent. Li dediques tot el temps, totes les mirades, totes les atencions. Però, quan arriba la segona criatura, alguna cosa canvia. I no només perquè ara tens un infant més a casa, sinó perquè, de sobte, tens la sensació constant que sempre hi ha algú que està desatès.
La culpa de no ser a tot arreu
Aquesta és una de les primeres coses que apareixen amb la bimaternitat: la culpa. Culpa perquè el petit no rebrà la mateixa exclusivitat que va tenir el gran, culpa perquè el gran, que fins fa dos dies era el centre del teu món, ara ha de compartir-te i no sempre ho porta bé.
Mires el nadó i penses: «Al teu germà li cantava hores i hores quan l’adormia, i a tu prou feina tinc per posar-te a dormir amb un mínim de calma.» Mires el gran i penses: «Abans podia atendre’t a la primera, ara sempre t’he de dir ‘espera un moment’.» I així, un dia rere l’altre, amb la sensació que mai arribes a tot.
Perquè és cert que no arribes. És impossible arribar a tot.
I aquí comença l’aprenentatge més difícil de la bimaternitat: acceptar que no serem mares perfectes, però sí mares suficients. I està bé així.
El caos quotidià i les emocions del gran
Si la maternitat ja era un caos abans, ara ho és multiplicat per dos (o per més) I no, no és un caos bonic i idíl·lic com veus a instagram. És un caos real, ple de bolquers, plors simultanis i un rellotge que mai juga a favor teu.
I per si no n’hi hagués prou, arriba el gran i et mira amb uns ulls que et trenquen l’ànima. Està enfadat, està trist, està desubicat. Fins fa dos dies era el teu petit, el teu nadó. Ara és «el gran», aquell a qui se li demana paciència, comprensió i maduresa. Però ell no ha demanat aquest títol.
La gestió de les seves emocions es fa dura. Perquè saps que et necessita més que mai, però just en aquell moment tens el nadó als braços que també et necessita. Voldries donar tota l’atenció que cada un d’ells et reclama, però les mans no et donen per més. Perquè, encara que ho intentis, hi ha dies en què et falten paraules, energia i calma.
I sí, també arriben els gelos. El gran es remou cada vegada que el petit aconseguix una fita. Arriben les rebequeries per coses que abans no li afectaven. Apareixen els moments en què et rebutja i no vol saber res de tu, però en realitat només és la seva manera de dir-te que et necessita i et vol ben a prop. Aquests moments que tot i que saps que no és res personal, et fan un mal al cor dificil d’explicar.
És en aquest moment quan t’adones que sí, és dur.
Però que també està sent bonic.
Quan veus com el gran li dóna la joguina al petit perquè no plori. Veus com el petit el segueix amb la mirada, fascinant-se per tot el que fa. Veus com sorgeix una complicitat que abans no existia. I llavors ho entens: tot aquest caos, totes aquestes llàgrimes, totes aquestes nits esgotadores valen la pena.
No canviaries res
La bimaternitat no és fàcil. És un viatge intens, ple de reptes i aprenentatges. Però també és un regal. Un regal que, enmig del desgast, de la culpa i del caos, ens dóna moments de bellesa i satisfacció.
Potser et costa sentir-te suficient, potser sempre tindràs la sensació que podríes fer més. Però un dia els veuras jugar junts, rient sense parar, i entendras que tot ha estat per això .
A partir dels 6 mesos del petit, comença a canviar la dinàmica
Al cap d’un temps, alguna cosa comença a canviar. Quan el petit arriba als sis mesos, ja comença a interactuar més amb el món, i els moments de calma i rutina es tornen més fàcils de gestionar. Potser ja dorm millor, ja pot començar a jugar i gaudir de la seva pròpia companyia. I en aquest moment, el gran comença a acceptar més la situació, potser fins i tot troba una certa independència.
És llavors quan el caos comença a donar lloc a la bellesa de veure com, poc a poc, els dos es van coneixent. El petit somriu quan el gran el mira, i el gran, tot i els seus moments de gelos, comença a sentir-se orgullós de ser el «germà gran.» La relació entre ells comença a florir d’una manera tan natural que, en aquells moments, tot té sentit.
Quan els veus compartir una mirada cómplice, quan el gran vol ajudar-te a cuidar el petit, quan el petit estira les mans cap al seu germà gran o quan l’imita en absolutament tot, t’adones que tot l’esforç, tot el caos, tot el que has passat, ha valgut la pena. És en aquests moments que la bimaternitat revela el seu secret: un vincle que creix, una connexió que es fa més forta.
Una llum al final del camí
La bimaternitat no és fàcil, i ningú t’ho explica amb tots els matisos que implica. Però el que pots saber amb certesa és que, no canviaries res del que has viscut. Cada moment de cansament, cada repte, cada emoció compartida, ha forjat una nova versió de tu mateixa com a mare. Una mare més forta, més empàtica, més connectada amb els seus fills.
El fet de veure com creixen junts, com es reconeixen i es cuiden l’un a l’altre, et fa oblidar els moments difícils. Perquè, al final, l’amor entre germans és màgic, i quan creix, ho fa de la manera més inesperada i preciosa.
I llavors, no saps com… t’entren unes ganes boges de tenir una tercera criatura.
Alguna “trimare” a la sala que s’atreveixi a explicar la seva experiència?
