Si hi ha una cosa que he après després de tres fills és que amb els bebès val més no dir gaire fort allò de «doncs mira, sembla que ja dormim prou bé», perquè és molt probable que l’univers t’estigui escoltant i tingui altres plans per a tu.
I és que, si hi ha una etapa del son infantil que té fama de posar les famílies potes enlaire, és la famosa crisi dels quatre mesos. Aquella en què un bebè que fins ara semblava dormir prou bé comença a despertar-se més sovint, les migdiades es tornen més curtes i tens la sensació que algú ha premut el botó de reiniciar just quan començaves a entendre com funcionava tot plegat.
Amb el meu fill petit, però, aquesta vegada jugava amb una mica d’avantatge. No perquè sigui el tercer i ja vingui amb el manual d’instruccions incorporat (tant de bo!), sinó perquè sabia què podia passar i vaig decidir anticipar-m’hi.
Fins als tres mesos i mig, el baby no tenia pràcticament horaris. Dormia quan tenia son, on li venia de gust i com li venia de gust. Les migdiades les feia amb llum natural, soroll ambiental, moviment, converses, germans entrant i sortint… vaja, el que ve a ser la vida normal d’una casa amb tres criatures, on el silenci és un concepte força abstracte. I a mi ja m’estava bé així, perquè en aquells primers mesos el que necessitava era dormir, alimentar-se i adaptar-se al món, no pas seguir un horari militar.
Però quan ens acostàvem als quatre mesos vaig començar a introduir un petit canvi. No vaig tocar les migdiades, no vaig intentar que s’adormís sol, no vaig retirar el pit ni em vaig proposar eliminar cap associació de son. Simplement vaig decidir que, a partir d’una determinada hora, a casa començaríem a enviar un missatge molt clar: ara és de nit.
Cap a les vuit del vespre iniciavem el nostre petit ritual. Pijama, cap a l’habitació, llum tènue, un ambient tranquil i l’última presa de pit allà mateix. Res extraordinari, cap rutina de vint passos ni cap invent revolucionari. Només repetir cada vespre una seqüència semblant perquè, a poc a poc, aquell moment del dia comencés a ser diferent de tots els altres.
I aquí ve una de les parts que crec que més costa entendre quan parlem de son infantil. Que el bebè es desperti al cap de 45 minuts d’haver-se adormit no significa necessàriament que ja hagi acabat la nit, que la rutina no funcioni o que hàgim de tornar a començar.
Si la criatura es despertava al cap d’aquella estoneta, jo NO el treia de l’habitació. L’agafava, li tornava a oferir el pit i, quan s’adormia, el tornava a deixar al bressol. I si alguna nit el bressol no li feia gens de gràcia, doncs me’l penjava al portabebès i el portejava una estona per l’habitació, amb la llum suau i sense convertir aquell despertar en una nova estona d’activitat.
Perquè en aquell moment el meu objectiu no era que el Lluc s’adormís sense ajuda.
Ni que deixés de necessitar el pit.
Ni que acceptés el bressol a la primera.
El meu objectiu era molt més senzill: ajudar-lo a diferenciar el dia de la nit.
Volia que el seu cos anés reconeixent que, mentre durant el dia hi havia llum, moviment i activitat, a la nit tot canviava. Que arribava un moment en què baixàvem revolucions i afavoríem un descans més llarg. No perquè un bebè de quatre mesos hagi de dormir tota la nit seguida, sinó perquè el seu ritme circadiari està madurant i nosaltres podem ajudar-lo a consolidar aquesta diferència entre el dia i la nit.
I sabeu què? Ens ha funcionat molt bé.
No us diré que no hi ha hagut despertars, ni nits mogudetes, ni moments en què el petit ha necessitat més pit, més braços o més acompanyament. Perquè n’hi ha hagut, evidentment. Però aquella rutina ens ha ajudat a travessar els canvis dels quatre mesos amb força tranquil·litat. De fet, diria que hem trampejat la famosa crisi amb nota. 😂
I això m’ha fet pensar en una cosa que veig sovint quan acompanyo famílies: de vegades volem solucionar massa coses alhora.
Volem que el bebè faci migdiades llargues, que no es desperti cada hora, que s’adormi sense pit, que accepti el bressol, que no necessiti braços i que, si pot ser, tot això passi abans de divendres perquè el cap de setmana tenim plans.
I és clar, acabem esgotades abans de començar.
Amb el meu fill vaig tenir molt clar que no era el moment de treballar totes aquestes coses. Que ara tocava consolidar una rutina, donar-li seguretat i acompanyar la maduració del seu son. I que més endavant, quan aquesta base estigués ben establerta i si ho necessitàvem, ja tindríem temps de revisar les associacions de son i d’afavorir que pogués adormir-se amb menys ajuda.
Perquè una associació de son no és dolenta pel simple fet d’existir. Adormir-se al pit, en braços o amb moviment no és un error que hàgim de corregir urgentment. El problema arriba quan aquella manera d’adormir-se deixa de funcionar per a la criatura o per a la família, com ens va passar amb el famós cotxet del meu fill mitjà, que ja us vaig explicar a l’article anterior.
I de moment, amb el petit, no tenim cap pressa.
Continuo oferint-li el pit per adormir-se, continuo agafant-lo quan em necessita i continuo ajudant-lo a tornar a dormir si es desperta. Perquè ara mateix és una manera de fer que ens funciona, que ens permet descansar i amb la qual tots estem còmodes.
Ja arribarà el moment de fer altres canvis, si ens fan falta.
Així que si esteu a punt d’entrar en els quatre mesos, si ja hi sou de ple o si teniu la sensació que el son del vostre bebè ha canviat d’un dia per l’altre, quedeu-vos amb una idea: no sempre cal fer més coses. De vegades, el que necessitem és entendre què està passant i saber què prioritzar.
Els canvis del son dels quatre mesos formen part de la maduració del descans infantil, encara que no tots els bebès els viuen igual ni tenen per què passar per una crisi especialment intensa. Les rutines poden ajudar, però no són una garantia contra els despertars, i tampoc cal córrer a eliminar totes les ajudes per dormir.
A casa, aquesta vegada, hem decidit anar pas a pas.
Primer, ajudar-lo a entendre que la nit és per descansar. Després, ja veurem.
